Bachem Ba 349

El Bachem Ba 349 Natter va ser un caça interceptor experimental alemany de la Segona Guerra Mundial que funcionava de manera molt semblant als míssils terra-aire d'avui dia. Després d'un enlairament vertical, que eliminava la necessitat dels aeròdroms, la major part del vol als bombarders aliats va ser controlat per un pilot automàtic. El paper primordial del pilot relativament no entrenat era apuntar l'avió al seu bombarder objectiu i disparar el seu armament de coets. El pilot i el fuselatge que conté el coet-motor aterrarien amb paracaigudes separats, mentre que la secció del nas era desechable. L'únic vol d'enlairament vertical tripulat l'1 de març de 1945 va acabar amb la mort del pilot de proves, Lothar Sieber.

La Luftwaffe buscava, a principis de 1944, una arma amb la qual combatre més eficaçment als bombarders aliats, i en conseqüència el Ministeri de l'Aire alemany va sol·licitar a Heinkel, Junkers, Messerschmitt i Bachem un aparell que, al capdavall, no era sinó un míssil tripulat.
Amb la superioritat aèria posant en dubte a la Luftwaffe pels aliats, bombardejant els llocs mes protegits del Reich el 1943, les innovacions radicals eren necessàries per superar la crisi. Els míssils superfície-aire semblaven ser un mètode molt prometedor per contrarestar l'ofensiva de bombardejos aliats i es van iniciar diversos projectes, però sempre amb problemes d'orientació i dels sistemes de detonació, que van impedir la generalització d'aquests sistemes. Proporcionar als míssils un pilot que pogués controlar l'arma durant la crítica fase terminal va ser un enfocament que oferia una solució en aquests moments. Una sèrie de dissenys senzills es van proposar, més propensos a utilitzar un pilot que reduís l'àrea frontal. El disseny favorit va ser el Heinkel P.1077 "Julia", que es va enlairar d'un ferrocarril i va aterrar en un patí o com el Messerschmitt Me 163 Komet.

Wikipedia