El Poble Espanyol, l'Estadi i el que l'Exposició va voler amagar

Introducció:
Un poble que sintetitzava l'arquitectura tradicional espanyola, juntament amb un Estadi imponent eren peces fonamentals de l'Exposició de 1929 que tenia com a seccions cabdals l'art espanyol i els esports. Aquests espais grandiloqüents ens serviran per parlar d'una història silenciada de Montjuïc, la dels barris sencers de treballadors que malvivien en barraques.

Contingut:
El Poble Espanyol es una idea original de Puig i Cadafalch que reprodueix fins a 600 edificis d'arquitectura tradicional de les diferents parts d'Espanya i que duen a terme els arquitectes Francesc Folguera i Ramón Reventós, amb l'ajuda del crític d'art Miquel Utrillo i del pintor Xavier Nogués, que van viatjar per la Península escollint els edificis. Inicialment havia de tenir el nom d'Iberona però finalment es va posar el de Poble Espanyol, esdevenint una de les atraccions durant l'Exposició de més èxit, tan que finalment es va salvar una vegada acabada la Exposició, quan la idea inicial havia estat enderrocar-lo. A l'espai que actualment ocupa el parking del Poble Espanyol hi havia el Palau de la Química, obra d'Antoni Sardà i dedicat a l'exposició de tot tipus de productes químics tant nacionals com internacionals. Aquest Palau va acollir els Estudis Cinematogràfics Orphea, que van rodar el primer film parlat en català: "El Cafè de la Marina" (Domingo Pruna, 1933). Més tard, un incendi va acabar amb els estudis, deixant un solar que actualment aprofiten els autocars que van al Poble Espanyol. Però més enllà dels turistes, el Poble Espanyol te també el seu passat més obscur quan va servir de camp de presoners durant la Guerra Civil Espanyola. I es que la transformació de Montjuïc per l'Exposició i el posterior ús de la muntanya té també el seu costat fosc que, fins no fa gaire, ha quedat amagat per la Història. Ja des de finals del segle XIX, amb la construcció de l'Eixample i l'Exposició Universal de 1888, molts treballadors vinguts d'altres parts de Catalunya i de l'Estat van començar a viure en barraques a Montjuïc, on hi havia les canteres de extracció de pedres per aquestes construccions. Cap a l'any 1914 es contaven fins a 5.000 barraques només a Montjuïc, on havien crescut barris sencers. L'urbanització conseqüència de l'Exposició del 1929 va acabar amb algunes d'aquestes barraques, però d'altres van quedar amagades rere murs que impedien al distingit visitant estranger de veure les condicions reals de vida dels treballadors. Després de l'Exposició aquest fenòmen no només no es va acabar sinó que es va agreujar, sobretot amb les penúries de la post-Guerra Civil. Alguns dels Pavellons i edificis de l'Exposició van esdevenir improvisades vivendes de persones que intentaven sobreviure a la ciutat. Un bon exemple va ser l'Estadi, construit com a peça clau de la secció d'esports de l'Exposició, va ser el segon més gran d'Europa en el seu moment, va acollir els refugiats arribats de tots els racons d'España durant la Guerra Civil, i, posteriorment, un gran nombre de barraques de les que s'està començant a recuperar una memòria perduda.

Més informació:
Pàgina web: www.barraques.cat.

Rutes científiques de Barcelona